Anàlisi Electoral: les dues cares de la moneda

Les eleccions espanyoles del 20 de Novembre han deixat el PP com a clar guanyador amb una majoria assolida amb una diferencia folgada de quatre milions de vots i de 76 diputats respecte del PSOE.

20 diputats els ha aconseguit al País Valencià, el doble dels que ha aconseguit el PSOE. EUPV, UPyD i Compromís-EQUO han obtingut un escó cadascú, tots tres a la circumscripció de la provincia de València. En la ciutat de València el marge de vots amb que ha guanyat el PP ha sigut encara major, més d’un 52% dels vots respecte al 24% que ha tret el PSOE. En la nostra ciutat UPyD s’ha col·locat com a tercera força amb el 7.5% dels vots, mentre que EUPV ha aconseguit un 7.2% dels sufragis i Compromís-EQUO han obtingut ben bé un 6%.

Desglosant els resultats de la ciutat de València, el PP ha guanyat clarament en tots els districtes treient al voltant del 50% dels vots, i acostant-se perillosament a la barrera del 60% en alguns d’ells com el Pla del Real, Extramurs, l’Eixample, Ciutat Vella, Poblats del Nord i Poblats del Sud. Cal destacar els resultats de Compromís-EQUO en districtes com Ciutat Vella, Poblats del Nord, Benimaclet o Algiròs on ha aconseguit entre el 7.5% i el 8.5% dels vots. EUPV per la seua banda ha aconseguit uns bons resultats d’entre el 8% i el 9.5% en barris com Benimaclet i Algiròs, però també en els Poblats Marítims o Patraix, mentre que en molts districtes ha estat a tocar del 8% com en Zaidia, Rascanya, Jesús, etc. 

En la resta de municipis de l’Horta, la situació general s’ha mantingut: majoria aclaparadora del PP, caiguda en picat del PSOE i creixement dels parits minoritaris depenent del municipi. En els grans municipis UPyD i EUPV s’han alternat per ser tercerca força. Mentre que en els pobles més menuts Compromís ha augmentat el seu percentatge de vots, i UPyD ha tret uns resultats més discrets.

Pel qué fa a l’abstenció, i ha hagut un augment respecte a les passades eleccions españoles d’entre un 3% i 4% arreu del País Valencià, tot i qué també es situa en un 4% per debaix de la dada estatal que ha sobrepassat el 28%. Cal destacar que la participación ha sigut un 7% major en estes eleccions qué en les autonòmiques de fa sis mesos. En les eleccions españoles es vota més i es vota més en clau españolista i bipartidista. Esta tendencia resulta lógica si assumim que on es talla el bacallà és en Madrid i no en la Generalitat, i que evidentment tenen més força i representativitat allà els partits espanyols.

Les dades electorals tant al País Valencià com a la ciutat de València tot i qué mostren la força del PP en el nostre territori, també aporten matisos interessants que paga la pena parar-se a analitzar.

D’una banda el PP ha perdut 30.000 vots respecte a les anteriors generals mentre qué el PSOE n’ha perdut 450.000. El PSOE ha caigut en picat, ha perdut prop del 40% dels seus vots en el País Valencià que ja estaven bastant per sota dels resultats del PP fa quatre anys. Al País Valencià, el PSOE segueix el seu camí cap al no res, han perdut tota credibilitat, no tenen ni voluntat de renovar-se ni d’assumir la responsabilitat que els pertoca en una davallada tan béstia en els resultats, el PSOE és un partit de cadires i ningú està dispossat a renunciar a la seua per dolenta que siga la seua gestió i els seus resultats, per sort cada cop els queden menys cadires per a repartir-se, tant de bó prompte no els hi quede cap.

El PP segueix erosionant-se tot i la patacada del PSOE. Al País Valencià el PP no ha pogut ja atreure’s als votants descontents del PSOE donada la seua trajectòria política al País Valencià i l’escàndol de corrupción del govern de Camps. El PP no té més camp on extendre’s, ans al contrari va perdent partidaris tot i qué no existeix una veritable força d’oposició ben estructurada que li faça ombra. Donades les condicions actuals és alentador vore com el PP comença a erosionar-se, però això no tindrà cap efecte sinó hi ha des de l’esquerra nacional forces disposades a fer una política activa en contra del govern autonòmic, amb tots els riscos que això puga suposar a curt termini.

Esquerra Unida ha augmentat en més del doble els vots obtinguts en les eleccions generals del 2008, Compromís ha multiplicat els resultats per quatre. La satisfacció per obtindre un diputat cada partit, i per vore com creixen dos partits que se situen en unes coordenades nacionals i d’esquerres més enllà del PSOE, no ha de fer-nos oblidar que els resultats d’estos dos partits están bastant per sota dels que podrien haver sigut. Compromís ha tingut 50000 vots menys que en les passades autonòmiques, estant d’acord amb que eixa davallada és en part efecte d’unes eleccions en clau estatal, no sembla un argument suficient en absolut. Esquerra Unida ha augmentat 85000 vots respecte a les passades, però és que hem de recordar que el PSOE ha perdut quasi mig milió de vots i el PP altres 30000. El potencial que oferia la desafecció dels valencians cap al PPSOE no ha sigut canalitzada cap a estos dos partits. No han sabut aprofitar la oportunitat histórica que els oferia la situación política actual.

Probablament arran de les autonòmiques Compromís i Esquerra Unida pensaven que el treball estaba ja fet, i que només calia pescar tots els vots que els altres deixaven solts en el riu, però s’han equivocat de ple. La passivitat, la manca de propostes i de continguts tant de programa electoral com a nivell general, i en general la poca predisposició a fer una oposición dura al PPSOE han llastrat a estos dos partits, i han sigut altres i molt especialmente UPyD els qui han recollit els fruits del descontentament popular, i els han col·locat com a tercera força en el País Valencià i en la ciutat de València.

La política conjunturalista d’Esquerra Unida i de Compromís han donat ales a un partit hipercentralista i reaccionari com un UPyD. Per molt que no ho semble a primera vista, el trasbals de vot que podría haver anat a estos dos partits i que han acabat en UPyD pot ser molt important, tan important com els 120000 votants descontents que han acabat donant-los suport.

En la nostra opinió això és un avís en tota regla que ens fa el nostre poble. La política on ens la fem o ens la fan. O al País Valencià comencem a marcar una política d’oposició dura i al mateix temps constructiva i amb contingut, o alimentarem amb la nostra irresponsabilitat política a un partit-cadàver com el PSOE, un govern mediocre del PP i donarem impuls a forces filofeixistes com UPyD. Des de l’AJ València ens comprometem a redoblar els esforços i a col·locar com a máxima prioritat la mobilització popular i la lluita ideológica per a presionar per un canvi polític en la nostra ciutat i al conjunt del País Valencià en termes nacionals i d’esquerres. Creiem que l’Esquerra Independentista ja està promovent amb la seua acció política eixe camí, i ahí anem a seguir pegant-li fort.

Assemblea de Joves de València

Novembre 2011

EL Corredor Mediterrani: Noves Expectatives per a València

A València en sabem molt, d’inversions. I si parlem d’inversions inútils i sense trellat en som uns veritables experts. Un aeroport sense avions, línies d’AVE sense passatgers, macro-urbanitzacions deshabitades, un parc temàtic sense turistes, una Ciutat de les Arts i les Ciències amb poc Art i cap Ciència, etc. I després de tot això, ara ens arriba el projecte del corredor mediterrani.

El Corredor Mediterrani és el nom del projecte que preveu enllaçar Algesires amb Lió amb una línia ferroviària d’ample europeu per al transport de persones i mercaderies, i que a partir de Lió ha d’enllaçar els Estats nord-europeus amb el tràfic de mercaderies provinents d’Amèrica, Àfrica i Àsia que arriben als ports del mediterrani peninsular (Algesires, Múrcia, Cartagena, Alacant, València, Tarragona i Barcelona). El projecte ha sigut aprovat per la Comissió Europea a finals d’octubre després d’un llarg procés que s’allarga des del 2000 i que no ha estat exempt d’entrebancs.

Entrebancs que ha posat principalment el govern espanyol, tant en la etapa d’Aznar com en la de Zapatero. Primer van intentar deixar de banda el corredor mediterrani prioritzant l’anomenat “corredor central” (Algesires-Madrid-Aragó), un projecte que la pròpia comissió europea va considerar irrealitzable per l’elevat cost que suposava en relació a la seua eficiència (ja que no connectaria amb els ports mediterranis) i pel seu impacte mediambiental (hauria de travessar el Parc Nacional dels Pirineus Orientals). Més tard es van vore obligats a acceptar el corredor mediterrani per iniciativa de la pròpia Comissió Europea, però insisteixen a què l’obra incloga un desdoblament del corredor a partir de València cap a Madrid i d’allà a Algesires, la qual cosa duplicaria el cost de l’obra (de 25000 milions d’euros a quasi 50000). Finalment, han amenaçat amb que no hi ha diners per a executar l’obra, tot i que pel 2012 han seguit assignant les partides corresponents a la construcció de la xarxa radial de l’AVE (Madrid-províncies), construcció que s’ha mostrat ineficient i d’alt cost.

Independentment del nostre posicionament respecte del Corredor Mediterrani, s’ha fet patent una vegada més la visió exacerbadament centralista de l’Estat espanyol fins i tot quan va en contra de tots els criteris econòmics. Ells volen reforçar encara més la xarxa radial (Madrid-províncies). Cap infraestructura pot ser més important que eixa, i qualsevol altra proposta és una amenaça directa que cal desactivar. En 300 anys de domini espanyol sobre el nostre país, l’única infraestructura d’importància finançada per l’Estat ha sigut l’autovia del mediterrani.

En València han sigut les associacions empresarials, juntament amb alguns tècnics i intel·lectuals agrupats sota el paraigües de tal o qual fundació o institut, els qui han dut a terme una defensa aferrissada del corredor mediterrani, amb la cooperació dels mitjans de comunicació i dels principals partits polítics; en definitiva, del que han vingut a anomenar la “societat civil”. També s’hi ha donat una important col·laboració interterritorial, especialment entre València i Catalunya, amb un grapat d’actes, presentacions, acords, etc.

Tot eixe conglomerat de grups, persones i interessos sembla que ha donat bon resultat en València, fins al punt que molts l’han considerada la “primera aposta de consens” realitzada a València des dels inicis de la transició, i això és així perquè d’allò tots van a eixir guanyant. Els empresaris, perquè han vist una nova oportunitat de lucrar-se; els intel·lectuals, perquè han guanyat la il·lusió de que per fi la burgesia valenciana actuava com a classe nacional dirigent; els polítics, finalment, perquè han pogut fer-se la foto i quedar com a autèntics portadors del progrés i el benestar.

Ara es plantegen nous reptes. El primer serà inevitablement com es finançarà l’obra. La Unió Europea ja ha dit que posarà el 15% del que cost, però el Govern central al·lega que no hi ha diners, i ací en València no està millor la cosa perquè el govern autonòmic està endeutat fins les celles i perquè les caixes d’estalvi estan en plena fase de privatització i recapitalització, amb la qual cosa més que aportar diners al projecte li’n restaran en haver de competir per a captar inversions. I a tot això cal afegir que l’obra hauria de finalitzar en 2020.

A nosaltres el que ens interessa són infraestructures útils per la economia valenciana en el seu conjunt, eficients i assequibles. El corredor mediterrani és necessari perquè el 90% de les exportacions les realitzem per carretera, perquè cal descongestionar el trànsit per carretera entre Catalunya i València, perquè la majoria de les importacions i exportacions que realitza el País Valencià tenen Catalunya i França com a destinació (principalment als camps automobilístic i d’agroalimentació, però també tèxtil, taulell, moble i calcer), així com altres punts de la Unió Europea. Perquè el model de creixement econòmic basat en el taulell ha fracassat i ara ens trobem amb una indústria valenciana que ha passat de representar el 18% del PIB a menys d’un 12% en els últims 30 anys, i hem de trobar la manera de recuperar la força que en el passat tenia la nostra indústria exportadora (per exemple, millorant les comunicacions, les infraestructures, etc.). I tot això són números, faves contades.

Ara bé, no ens val que eixe projecte es porte a terme de qualsevol manera. Ans al contrari, cal donar-li un enfocament econòmic de futur i funcionalitat en el transport de passatgers per a que la seua infraestructura resulte útil al conjunt dels valencians. Caldrà, també, minimitzar l’impacte mediambiental, especialment allà on caldrà construir nous trams ferroviaris (per exemple, el tram Castelló-Tarragona)  i sobre l’entorn hàbitat (hi ha municipis de l’Horta com Puçol quartejats per les autovies A7 i AP-7, el tren de rodalies i l’AVE València-Barcelona en plena construcció).

Hem de posar en ordre les nostres prioritats. Necessitem una xarxa de transport de persones i mercaderies que reflectisca la importància de les relacions comercials i socials entre València i Barcelona, i entre València i la resta d’Europa. Necessitem una xarxa de transport lo més neta, eficient i econòmica possible. Necessitem unes infraestructures ferroviàries que minimitzen l’impacte mediambiental. Hem de defensar en definitiva la vertebració d’un espai social i econòmic de futur per al poble valencià en un marc de Països Catalans respectant el medi ambient i revertint els seus beneficis directes o indirectes en el poble valencià.

Assemblea de Joves de València 


Novembre de 2011

Sobre el 20-N

El Govern espanyol s’ha vist en l’obligació de convocar eleccions anticipades per al 20 de Novembre. La crisi econòmica i de govern han fet impossible que el PSOE puga esgotar la legislatura en el poder sense avançar les eleccions, que era allò que ja li demanava tothom.

zEls dos principals partits, PP i PSOE, han escollit com a candidats dos envellits ex-ministres quasi sexagenaris. Al marge d’altres consideracions, resulta evident –especialment després del “debat” electoral televisat el passat 7 de novembre entre ambdós i, més encara, del debat social que aquest ha generat en els dies posteriors- que cap d’estos dos personatges representen un estímul de canvi, renovació o modernitat. Ben al contrari, desprenen conservadorisme, caspositat i continuisme. És la ironia elevada a la seua màxima expressió: els mateixos que ens han abocat a l’actual crisi, els mateixos que ens han afonat a la misèria retallant-nos drets aconseguits després de tants segles de lluites, són els que van a seguir manant en el futur. Per tant, renovació zero i canvi polític zero.

La qüestió ara ja no és si el PP guanyarà les eleccions, sinó si obtindrà o no la majoria absoluta -cosa que pareix bastant probable- i amb quant de marge ho farà. El PSOE ja es va suïcidar electoralment quan Zapatero va claudicar davant les exigències, d’una banda, d’Alemanya i França a través de la Unió Europea i el Banc Central Europeu i, d’altra, del Fons Monetari Internacional. Va obeir sense rèpliques, aplicant reformes duríssimes que atacaven les prestacions i els serveis socials bàsics i es carregaven els drets laborals dels treballadors.

Al PSOE són perfectament conscients que van a perdre les eleccions. No debades Rubalcaba ja s’ha assegurat que seguirà tenint el control del partit després de les comicis del dia 20. D’esta manera, l’estratègia del PSOE va dirigida no tant a evitar la derrota com a minimitzar-la dins d’uns marges i anar cremant des de ja el PP talment com si fóra ja el partit de l’oposició amb l’esperança d’aconseguir que el futur govern del PP no esgote ni una legislatura completa, amb una política d’oposició institucional dura i utilitzant els sindicats -CCOO i UGT- i altres plataformes o organitzacions afins per agitar a peu de carrer. En eixe sentit, la Comunitat de Madrid està servint al PSOE de banc de proves i per començar a escalfar motors en la seua política d’oposició.

A casa nostra, deixant de banda els dos grans partits, la coalició Compromís-EQUO i Esquerra Unida es juguen poder treure alguns diputats. Esquerra Unida té expectatives importants de poder augmentar de manera notable els seus suports a nivell estatal arran d’un més que probable transvasament del vot descontent del PSOE. Per l seua banda, la coalició Compromís-EQUO espera seguir la seua trajectòria ascendent, ja iniciada a les passades eleccions autonòmiques, tot i que sembla que a nivell estatal no van a vore èxits equivalents als de maig.

Tanmateix, i des d’una òptica estrictament nacional i ideològica, resulta incoherent i poc raonable que un partit nacionalista com el BLOC haja decidit diluir-se en una coalició estatal que ni tan sols reconeix els nostres drets com a poble. Això a qui més li deu coure és, sense dubte, als propis militants del BLOC, que es troben acorralats i impotents dins d’una coalició conformada al 99% per ells mateixos.

Finalment, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’ha posicionat demanant-hi l’abstenció, ja que les eleccions “no serviran per resoldre els reptes que té plantejat el poble català” i que “no hi haurà cap opció que defensi la independència dels Països Catalans i la superació del capitalisme”. Nosaltres entenem que el posicionament de la CUP es basa en arguments lògics i coherents, i que és un posicionament assumible per tota l’Esquerra Independentista en el seu conjunt.

Considerem que, així plantejat l’escenari, als joves valencians se’ns plantegen poques opcions per afavorir el canvi polític. Vot autonomista i progressista per a reforçar el creixement de Compromís o EUPV, vot a candidatures sense marge electoral (ERPV, PCPE, etc.) i l’abstenció activa. De totes estes opcions, considerem que l’única que en les condicions actuals pot fer mal a l’Estat i perjudicar la seua legitimitat en termes globals és l’abstenció activa. Més encara tenint en compte que la majoria absoluta del PP farà inviable cap avenç polític per part de la resta de forces polítiques amb representació més enllà de la pura propaganda i de fer-se autobombo.

L’abstenció activa és una opció tàctica que busca la deslegitimació del marc institucional, eixe és el nostre objectiu com a revolucionaris. És possible cercar eixa deslegitimació a través d’una força electoral present en Les Corts i amb una política intransigent i de boicot sostingut? Sí, però actualment no es donen les condicions per impulsar eixa força electoral, ni hi ha la voluntat per part d’altres forces polítiques d’assolir eixa posició.

Per tant, a hores d’ara, l’únic camí que ens queda és l’abstenció activa, i la defensem com a posició de rebuig al marc polític espanyol, com a denúncia de la manca de condicions democràtiques i com a forma de boicot a les institucions de l’Estat.

Per a nosaltres demanar l’abstenció és una opció tàctica que pot variar segons ho faça la situació política. Però assumim que actualment no hi ha cap força política amb la voluntat o la capacitat de presentar-se a estes eleccions generals amb un programa clar i contundent de defensa dels interessos de les classes populars del nostre país.

A l’Estat espanyol el que se li ha d’exigir són uns mínims democràtics: respecte als drets socials i individuals de les persones, respecte als drets socials i polítics col·lectius i respecte al dret de decidir dels pobles. I l’acció d’un grup parlamentari que defensara eixes premisses hauria de caracteritzar-se per una absoluta intransigència, una política de boicot i sabotatge institucional exhaustius contra qualsevol iniciativa legislativa que no responguera a generar eixos mínims democràtics. Això no significa mantindre una actitud passiva o de reserva; ans el contrari, significa reforçar qualsevol iniciativa que servisca per atacar les estructures de l’Estat tot servint-se dels seus propis mecanismes legals formals.

Cal aprofitar tota oportunitat que estiga al nostre abast, qualsevol ressort al qual puguem accedir, per tal d’atacar l’Estat i fer-lo cedir allà on siga necessari.

 El 20-N, ABSTENCIÓ ACTIVA!
Assemblea de Joves de València - CAJEI

enllaç

Ara és el moment, generem les condicions per al canvi polític

Des de l’Assemblea de Joves de València volem fer públic el següent document en qué recollim les nostres reflexions sobre la situació política actual, quines són les perspectives que creiem que està generant o pot arribar a generar ixa mateixa situació, i finalment quins han de ser els principis i els objectius que guien el nostre treball com a col·lectiu tenint en compte tot lo anterior. 

Fem públic este document amb la voluntat d’inserir elements per a la reflexió i el debat polític entre totes les persones nacionalistes i d’esquerres de la nostra ciutat, i sobretot per a influir positivament en la visió derrotista que ha estat una constant endémica en la vida política valenciana. Creiem que és necessaria una major amplitud de mires i una actitud constructiva i positiva pel qué fa al treball polític en la nostra ciutat, sense apriorismes ni estereotips suats. 

La nostra és una visió molt particular del moment polític i de les possibilitats per a l’acció política. No pretenem sentar cátedra i sabem qué els esdeveniments futurs poden alterar o llençar per terra les nostres valoracions i les nostres expectatives. No ens importa gens ni mica, ens hem sentat uns objectius com a col·lectiu que sabem que són una via sensata i coherent per a aconseguir el canvi polític en la nostra ciutat i el nostre país.

Ara només ens queda posar-nos en marxa i treballar per a fer realitat ixos objectius que hem concretat en este document.

Document: http://cajei.cat/documents/generem_les_condicions_per_al_canvi_politic.pdf