El Govern espanyol s’ha vist en l’obligació de convocar eleccions anticipades per al 20 de Novembre. La crisi econòmica i de govern han fet impossible que el PSOE puga esgotar la legislatura en el poder sense avançar les eleccions, que era allò que ja li demanava tothom.
zEls dos principals partits, PP i PSOE, han escollit com a candidats dos envellits ex-ministres quasi sexagenaris. Al marge d’altres consideracions, resulta evident –especialment després del “debat” electoral televisat el passat 7 de novembre entre ambdós i, més encara, del debat social que aquest ha generat en els dies posteriors- que cap d’estos dos personatges representen un estímul de canvi, renovació o modernitat. Ben al contrari, desprenen conservadorisme, caspositat i continuisme. És la ironia elevada a la seua màxima expressió: els mateixos que ens han abocat a l’actual crisi, els mateixos que ens han afonat a la misèria retallant-nos drets aconseguits després de tants segles de lluites, són els que van a seguir manant en el futur. Per tant, renovació zero i canvi polític zero.
La qüestió ara ja no és si el PP guanyarà les eleccions, sinó si obtindrà o no la majoria absoluta -cosa que pareix bastant probable- i amb quant de marge ho farà. El PSOE ja es va suïcidar electoralment quan Zapatero va claudicar davant les exigències, d’una banda, d’Alemanya i França a través de la Unió Europea i el Banc Central Europeu i, d’altra, del Fons Monetari Internacional. Va obeir sense rèpliques, aplicant reformes duríssimes que atacaven les prestacions i els serveis socials bàsics i es carregaven els drets laborals dels treballadors.
Al PSOE són perfectament conscients que van a perdre les eleccions. No debades Rubalcaba ja s’ha assegurat que seguirà tenint el control del partit després de les comicis del dia 20. D’esta manera, l’estratègia del PSOE va dirigida no tant a evitar la derrota com a minimitzar-la dins d’uns marges i anar cremant des de ja el PP talment com si fóra ja el partit de l’oposició amb l’esperança d’aconseguir que el futur govern del PP no esgote ni una legislatura completa, amb una política d’oposició institucional dura i utilitzant els sindicats -CCOO i UGT- i altres plataformes o organitzacions afins per agitar a peu de carrer. En eixe sentit, la Comunitat de Madrid està servint al PSOE de banc de proves i per començar a escalfar motors en la seua política d’oposició.
A casa nostra, deixant de banda els dos grans partits, la coalició Compromís-EQUO i Esquerra Unida es juguen poder treure alguns diputats. Esquerra Unida té expectatives importants de poder augmentar de manera notable els seus suports a nivell estatal arran d’un més que probable transvasament del vot descontent del PSOE. Per l seua banda, la coalició Compromís-EQUO espera seguir la seua trajectòria ascendent, ja iniciada a les passades eleccions autonòmiques, tot i que sembla que a nivell estatal no van a vore èxits equivalents als de maig.
Tanmateix, i des d’una òptica estrictament nacional i ideològica, resulta incoherent i poc raonable que un partit nacionalista com el BLOC haja decidit diluir-se en una coalició estatal que ni tan sols reconeix els nostres drets com a poble. Això a qui més li deu coure és, sense dubte, als propis militants del BLOC, que es troben acorralats i impotents dins d’una coalició conformada al 99% per ells mateixos.
Finalment, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’ha posicionat demanant-hi l’abstenció, ja que les eleccions “no serviran per resoldre els reptes que té plantejat el poble català” i que “no hi haurà cap opció que defensi la independència dels Països Catalans i la superació del capitalisme”. Nosaltres entenem que el posicionament de la CUP es basa en arguments lògics i coherents, i que és un posicionament assumible per tota l’Esquerra Independentista en el seu conjunt.
Considerem que, així plantejat l’escenari, als joves valencians se’ns plantegen poques opcions per afavorir el canvi polític. Vot autonomista i progressista per a reforçar el creixement de Compromís o EUPV, vot a candidatures sense marge electoral (ERPV, PCPE, etc.) i l’abstenció activa. De totes estes opcions, considerem que l’única que en les condicions actuals pot fer mal a l’Estat i perjudicar la seua legitimitat en termes globals és l’abstenció activa. Més encara tenint en compte que la majoria absoluta del PP farà inviable cap avenç polític per part de la resta de forces polítiques amb representació més enllà de la pura propaganda i de fer-se autobombo.
L’abstenció activa és una opció tàctica que busca la deslegitimació del marc institucional, eixe és el nostre objectiu com a revolucionaris. És possible cercar eixa deslegitimació a través d’una força electoral present en Les Corts i amb una política intransigent i de boicot sostingut? Sí, però actualment no es donen les condicions per impulsar eixa força electoral, ni hi ha la voluntat per part d’altres forces polítiques d’assolir eixa posició.
Per tant, a hores d’ara, l’únic camí que ens queda és l’abstenció activa, i la defensem com a posició de rebuig al marc polític espanyol, com a denúncia de la manca de condicions democràtiques i com a forma de boicot a les institucions de l’Estat.
Per a nosaltres demanar l’abstenció és una opció tàctica que pot variar segons ho faça la situació política. Però assumim que actualment no hi ha cap força política amb la voluntat o la capacitat de presentar-se a estes eleccions generals amb un programa clar i contundent de defensa dels interessos de les classes populars del nostre país.
A l’Estat espanyol el que se li ha d’exigir són uns mínims democràtics: respecte als drets socials i individuals de les persones, respecte als drets socials i polítics col·lectius i respecte al dret de decidir dels pobles. I l’acció d’un grup parlamentari que defensara eixes premisses hauria de caracteritzar-se per una absoluta intransigència, una política de boicot i sabotatge institucional exhaustius contra qualsevol iniciativa legislativa que no responguera a generar eixos mínims democràtics. Això no significa mantindre una actitud passiva o de reserva; ans el contrari, significa reforçar qualsevol iniciativa que servisca per atacar les estructures de l’Estat tot servint-se dels seus propis mecanismes legals formals.
Cal aprofitar tota oportunitat que estiga al nostre abast, qualsevol ressort al qual puguem accedir, per tal d’atacar l’Estat i fer-lo cedir allà on siga necessari.
El 20-N, ABSTENCIÓ ACTIVA!
Assemblea de Joves de València - CAJEI
enllaç
No hay comentarios:
Publicar un comentario