EL Corredor Mediterrani: Noves Expectatives per a València

A València en sabem molt, d’inversions. I si parlem d’inversions inútils i sense trellat en som uns veritables experts. Un aeroport sense avions, línies d’AVE sense passatgers, macro-urbanitzacions deshabitades, un parc temàtic sense turistes, una Ciutat de les Arts i les Ciències amb poc Art i cap Ciència, etc. I després de tot això, ara ens arriba el projecte del corredor mediterrani.

El Corredor Mediterrani és el nom del projecte que preveu enllaçar Algesires amb Lió amb una línia ferroviària d’ample europeu per al transport de persones i mercaderies, i que a partir de Lió ha d’enllaçar els Estats nord-europeus amb el tràfic de mercaderies provinents d’Amèrica, Àfrica i Àsia que arriben als ports del mediterrani peninsular (Algesires, Múrcia, Cartagena, Alacant, València, Tarragona i Barcelona). El projecte ha sigut aprovat per la Comissió Europea a finals d’octubre després d’un llarg procés que s’allarga des del 2000 i que no ha estat exempt d’entrebancs.

Entrebancs que ha posat principalment el govern espanyol, tant en la etapa d’Aznar com en la de Zapatero. Primer van intentar deixar de banda el corredor mediterrani prioritzant l’anomenat “corredor central” (Algesires-Madrid-Aragó), un projecte que la pròpia comissió europea va considerar irrealitzable per l’elevat cost que suposava en relació a la seua eficiència (ja que no connectaria amb els ports mediterranis) i pel seu impacte mediambiental (hauria de travessar el Parc Nacional dels Pirineus Orientals). Més tard es van vore obligats a acceptar el corredor mediterrani per iniciativa de la pròpia Comissió Europea, però insisteixen a què l’obra incloga un desdoblament del corredor a partir de València cap a Madrid i d’allà a Algesires, la qual cosa duplicaria el cost de l’obra (de 25000 milions d’euros a quasi 50000). Finalment, han amenaçat amb que no hi ha diners per a executar l’obra, tot i que pel 2012 han seguit assignant les partides corresponents a la construcció de la xarxa radial de l’AVE (Madrid-províncies), construcció que s’ha mostrat ineficient i d’alt cost.

Independentment del nostre posicionament respecte del Corredor Mediterrani, s’ha fet patent una vegada més la visió exacerbadament centralista de l’Estat espanyol fins i tot quan va en contra de tots els criteris econòmics. Ells volen reforçar encara més la xarxa radial (Madrid-províncies). Cap infraestructura pot ser més important que eixa, i qualsevol altra proposta és una amenaça directa que cal desactivar. En 300 anys de domini espanyol sobre el nostre país, l’única infraestructura d’importància finançada per l’Estat ha sigut l’autovia del mediterrani.

En València han sigut les associacions empresarials, juntament amb alguns tècnics i intel·lectuals agrupats sota el paraigües de tal o qual fundació o institut, els qui han dut a terme una defensa aferrissada del corredor mediterrani, amb la cooperació dels mitjans de comunicació i dels principals partits polítics; en definitiva, del que han vingut a anomenar la “societat civil”. També s’hi ha donat una important col·laboració interterritorial, especialment entre València i Catalunya, amb un grapat d’actes, presentacions, acords, etc.

Tot eixe conglomerat de grups, persones i interessos sembla que ha donat bon resultat en València, fins al punt que molts l’han considerada la “primera aposta de consens” realitzada a València des dels inicis de la transició, i això és així perquè d’allò tots van a eixir guanyant. Els empresaris, perquè han vist una nova oportunitat de lucrar-se; els intel·lectuals, perquè han guanyat la il·lusió de que per fi la burgesia valenciana actuava com a classe nacional dirigent; els polítics, finalment, perquè han pogut fer-se la foto i quedar com a autèntics portadors del progrés i el benestar.

Ara es plantegen nous reptes. El primer serà inevitablement com es finançarà l’obra. La Unió Europea ja ha dit que posarà el 15% del que cost, però el Govern central al·lega que no hi ha diners, i ací en València no està millor la cosa perquè el govern autonòmic està endeutat fins les celles i perquè les caixes d’estalvi estan en plena fase de privatització i recapitalització, amb la qual cosa més que aportar diners al projecte li’n restaran en haver de competir per a captar inversions. I a tot això cal afegir que l’obra hauria de finalitzar en 2020.

A nosaltres el que ens interessa són infraestructures útils per la economia valenciana en el seu conjunt, eficients i assequibles. El corredor mediterrani és necessari perquè el 90% de les exportacions les realitzem per carretera, perquè cal descongestionar el trànsit per carretera entre Catalunya i València, perquè la majoria de les importacions i exportacions que realitza el País Valencià tenen Catalunya i França com a destinació (principalment als camps automobilístic i d’agroalimentació, però també tèxtil, taulell, moble i calcer), així com altres punts de la Unió Europea. Perquè el model de creixement econòmic basat en el taulell ha fracassat i ara ens trobem amb una indústria valenciana que ha passat de representar el 18% del PIB a menys d’un 12% en els últims 30 anys, i hem de trobar la manera de recuperar la força que en el passat tenia la nostra indústria exportadora (per exemple, millorant les comunicacions, les infraestructures, etc.). I tot això són números, faves contades.

Ara bé, no ens val que eixe projecte es porte a terme de qualsevol manera. Ans al contrari, cal donar-li un enfocament econòmic de futur i funcionalitat en el transport de passatgers per a que la seua infraestructura resulte útil al conjunt dels valencians. Caldrà, també, minimitzar l’impacte mediambiental, especialment allà on caldrà construir nous trams ferroviaris (per exemple, el tram Castelló-Tarragona)  i sobre l’entorn hàbitat (hi ha municipis de l’Horta com Puçol quartejats per les autovies A7 i AP-7, el tren de rodalies i l’AVE València-Barcelona en plena construcció).

Hem de posar en ordre les nostres prioritats. Necessitem una xarxa de transport de persones i mercaderies que reflectisca la importància de les relacions comercials i socials entre València i Barcelona, i entre València i la resta d’Europa. Necessitem una xarxa de transport lo més neta, eficient i econòmica possible. Necessitem unes infraestructures ferroviàries que minimitzen l’impacte mediambiental. Hem de defensar en definitiva la vertebració d’un espai social i econòmic de futur per al poble valencià en un marc de Països Catalans respectant el medi ambient i revertint els seus beneficis directes o indirectes en el poble valencià.

Assemblea de Joves de València 


Novembre de 2011